Feb 16

Iér i l’hai fàit n’oservassion casual ansima a mé pagina Facebook:

Im ancòrs che na lenga – mia lenga, cola che scond ij Muvrini a l’é cant ch’a s-cianca ‘l cheur – a meuir ëdcò përchè minca tant am capita ‘d nen truvé na paròla për dì lòn ch’i pens.

E da lì a l’é nassuje na bela ciaciarada an tra amis (piemontèis e nen mach), dla qual i vorrìa arporté quàich ëspont.

Mia considerassion ëd partensa a l’é un problema pràtich ch’im treuv soens dëdnans. I vorrìa dì quaicòs ma i l’hai nen an boca cola paròla quand ch’i vorrìa dovrela: i sai ch’a esist ma im la arcòrd nen. O, dita diversament: tut antorn a mi a l’é piemontèis, ma minca tant i riess nen a sente lòn che col tut a l’ha da dime. A capita nen a l’improvista, ma pòch për vòta e con ròbe cite (pr’esempi iér i l’hai dit “maniera” për “manera”); tutun a son segn ëd na lenga an dificoltà. Për mi ‘l problema a l’é che d’antorn i l’hai tròp pòchi parlant piemontèis, e donca mé piemontèis a ven a esse sempe ‘d pì mental, e donca diferent da col “real”. Nen un bel segn, ma ant l’istess temp nen evitabil.

Fabio Scaliti a l’ha fàit doe oservassion anteressante (i traduv liberament da sò italian e sò calamandranèis, ciamandje scusa për la libertà ch’i son pijame):

Le lenghe as evolvo, as contamino an tra ‘d lor. A sarìa bel anche mach se a nassèjssa, con j’agn, le desen-e d’agn, un piemontèis “neuv”. La ròba importanta a sarìa riesse sempe a artrovene le rèis ant ël piemontèis clàssich e stòrich, e avèj na lenga bon-a a descrive cole manere d’esse e sente che mach an costa tèra as peulo trovesse.

E:

La prima ròba a l’é amprende ben, ma pròpe ben, ël dialèt dël piemontèis ch’it sente d’antorn a ti. Parlé con ij vèj, con coj ch’a fan d’àutri mesté. Mej it sas la parlada ‘d tò paìs, mej it capisse cole dj’àutri. A l’é sèmper piemontèis. Le diferense ch’it sente a son mach dle citësse [ma chiel a dis “citolèire”, paròla ch’i conossìa nen ma ch’a l’é maravijosa] da pòch. Quand ch’i sent quaidun parlé a sò manera, dòp singh minute im ancòrs già che tuti e doj i ancaminoma a pijé l’andi, l’acent e manaman la gramàtica midema dl’àutr! Donca a-i é nen da sagrinesse.

Albina Malerba a dis:

A l’é përchè i la conossoma pì nen bin… i la dovroma mach pì an contest strèit, ventrìa travajé tant ëdcò con ij vocabolari e con le vos ch’as peulo cheuje an gir, coma an disìa Barba Tòni ant soa poesìa.

Già, Barba Tòni an Ël Pì-a-mont-tèis a disìa:

Ël piemontèis a venta
parlelo. Che meisin-a. Mej che la revalenta.
[…] ‘Dcò parlelo ‘n pioranda, sangiutenda (da ràir),
con l’ës-ciandor ancreusa dij sant, lus ëd j’euj ciàir,
con ëd gest ch’a s-ciuplin-o, ij pì bej, neuv e vej,
ij mej, tavòta mej,
com ij savi consèj, an giuganda a ‘l paròle:
vòle ‘d giòle, sgajòle dë ‘l viòle a baticòle,
për mostrejlo a coj-lì ch’a l’han ël gran’ maleur
ëd pa savilo, ahi Dé, argalejne ‘l boneur.
A venta scrivlo, òh già, e pì da-bin ch’as peul,
a scòla dl’arsigneul, un reul d’an pare an fieul,
dissionari a la man, sacrelo con la rima,
sima dla gòj, la prima.

E Alessandra Nespoli (ëdcò con chila i son pijame la libertà ‘d traduve, e bele ‘d suntegé):

Ël problema a l’é che a Turin a l’é ogetivament bon ben difìcil trové dij contest anté ch’as parla piemontèis. Fòra da Turin as peulo fesse tante bele ròbe, ma a Turin ël turinèis a l’é press che completament përdù; e donca ‘l travaj ch’as peul fesse a Turin për ël piemontèis a deuv segue na lògica completament diferenta rispet a lòn ch’as peul fesse da àutre part.

Alora mi i dirìa che sì, che a l’é vèra che ‘l piemontèis as perd, a l’é vèra che a Turin an pratica a esist pì nen e via fòrt. Ma a l’é autërtant vèra che costa lenga a definiss mia essensa: mi i sarìa ancomplet sensa mia lenga, la lenga ‘d chi ch’a l’é vnù prima da mi, la lenga ‘d costi pòst. Ansoma i vad an gir për ël mond ma quand ch’i sacrament i lo fass an piemontèis. That’s me! 🙂

Taggato:
preload preload preload
© 2026 Gianni Davico  Licenza Creative Commons