Dic 02

burat08a
La sala a j’era pien-a.

Parlé dla poesìa ‘d Tavo Burat, chiel present, a l’é difìcil e miraco ridutiv. L’ùnica a sarìa pijé an man ël lìber – EUR 13, na bala ‘d fum – e lese (“Tolle et lege, tolle et lege”, a l’avrìa dit Sant’Agostin):

Pare e Mare
quat grand,
eut ëpceron…

ij vej a son
milanta

cobia
a cobia

rèja
d’agraf

an gabi
scarbolëtte

Già, përchè “an ti [ti Tavo, ti mi, ti ch’it lese] ‘me ant un tracior sò sangh a cola”.

Ma tante ròbe bele a son disse jér sèira. Sergi Girardin, nòstr vate, a l’ha fàit n’analisi dle soe, butand ansema Ungaretti, Marinetti, latin, fransèis e tante rèis ancreuse ‘d cost poeta che a veul nen esse ciamà poeta.

Giovanni Tesio a l’ha fàit n’esposission precisa e pontual, da crìtich avosà coma ch’a l’é.

Albina, nòsta Albina a l’ha parlà con la grassia e la delicatëssa che tuti a-i arconòsso.
burat08c
L’atris Fulvia Roggero a l’ha lesune tanti tòch.

L’assessor Valter Giuliano a l’ha ancaminà a parlé an italian, ma quand le ròbe a son diventà càude – as parlava ‘d lèj, dl’avnì dla lenga, ròbe “fòrte” – ël piemontèis, boneur!, a l’é vnù fòra, squasi ëd necessità.

A la fin a l’ha parlà Tavo. A l’ha dit dla genesi ‘d soa poesìa, dël fàit ch’as considera nen un poeta ant ël sens ch’i doma normalment al termo, ma mach (“mach”?) un poeta ant ël sens dl’umanità ch’a l’é andrinta ‘d chiel come ‘d tuti. (Na madama, pì tard, an surtend – i j’ero an eut ant l’assenseur dla provinsa, e Tavo a j’era lì – a l’ha dije che a lo amira përchè ch’a l’é ùmil. Ùmil, a l’ha dit pròpi parèj.)

As comuvia, Tavo, minca tant. Pr’esempi parland ëd Pinin Pacòt e dël tant ch’a l’ha mostraje.

As anrabiava, ëdcò. Già, përchè ‘l problema – për Tavo bataja ‘d na vita – a l’é sempe ‘l midem: dësfende le lenghe mnassà. E ‘l piemontèis, con ij sò doi milion ëd parlant, a l’é miraco nen bastansa mnassà. Ma antlora lòn ch’i foma, i lo lassoma meuire?

A l’ha con orgheuj arvendicasse ‘l mérit d’avèj për prim cissà ij montagnin a la cossiensa ‘d soa identità, quand che ant j’agn Sinquanta a andasìa val për val con soa Lambrëtta, bon ben prima che “occitano” a fussa na paròla conossùa e ‘d mòda.

Le paròle. Le paròle an Tavo a son na minera. Girardin a l’ha dit che un ters a-i son nen ant ij dissionari. E probabilment costa a l’é un-a dle comparassion pì s-ciasse ch’as peulo fesse con Barba Tòni (mersì professor Gribàud, l’idèja a ven da chiel). Mentre che Tavo, cost fërvé, a parlava al rëscontr dzora Clivio, mi i l’avìa segname dle paròle ch’a prononsiava: «s-ciancacheur», «arvangia», «ciacòt», «archengh». Sì, përchè le paròle, an soa euvra, a colpisso come un diret ant lë stòmi. An vardo. Mute. An parlo. An conto dë stòrie, la stòria dij montagnin, dij viton, dij crasà. Dl’òmo.

Nov 25

Mi i l’avrìa mai sugname ‘d vers
s’i fussa nen stàit cissà
cimentà
brusà
da la passion për mia lenga.
Ancheuj, për mèj gropé
dël ghet la cioenda sgardamlà
a smija che fin-a ij vers
av ven-o a taj.
Antlora a l’é assè.
I strompo la piuma.
O i në farai na flecia. E pi
nen paròle ‘d bòsch. Ma
come ‘l Robin anglèis
o ij tuchin nostran
i sarai òm da bòsch.
I scrivrai mach pi sle muraje.
E sij cartèj ël nòm dij pais
ant la lenga dla tèra.
Për cola vèja resistensa
neuva.

Costa a l’é “Òm da bòsch” ëd Tavo Burat, tòch ch’a fà part ëd “Poesìe”, lìber da pòch publicà da la Ca dë Studi Piemontèis. Lùn-es prim dzèmber a singh e mesa a Palass Sisterna a Turin (Sala Consiglieri della Provincia di Torino, via Maria Vittoria 12) Tavo a presenta sò lìber, na summa ëd soa oevra. A venta essje. A venta, aponto “për cola vèja resistensa / neuva”.

Lug 24

A më scriv Tavo Burat:

I son ëstàit a l’ospidal doe vire, e adess i son obligà a sté gropà a na bòmbla d’ossigeno 15 ore al di. Lolì a l’ha portame a ‘mbaroné travaj e corispondensa. […] Adess a l’é ‘ndasne ‘dcò Remo Bertodatti… i soma sèmper pì nen vàire a tiré la carëtta!

I soma pì nen vàire, a l’é vera. E ëd Tavo i l’oma nen na còpia. A l’é për sòn ch’a venta che ti it ten-e dur, ch’a costa lòn ch’a costa, ëdcò arcordand Quasimodo:

Ah, mòrt gentila,
toca nen la mostra an cusin-a che a bat an sla muraja:
tut ël mé temp masnà a l’é passà an slë smalt
dël sò quadrant, ansima a cole fior piturà;
toca nen le man e ‘l cheur dij vej.
Ma fòrse quaidun a rispond? O mòrt ëd pietà,
mòrt ëd pudor. Adìo, cara, adìo, mè dulcissima mater”.

Mag 05

A-i son nen tanti piemontèis ancheuj ch’a peusso dì ëd savèj scrive an piemontèis tant bin come an italian. Burat, ansema a Gribàud, Pich e pòchi àutri, a l’é un ëd costi. E già cost a l’é për mi un motiv d’amirassion për la përson-a. Se peui i-i giontoma ël fàit che Burat a l’ha spendù soa vita për soe montagne e për ël piemontèis, l’amirassion a chërs. A la fin dl’àutr ann a l’ha publicà un delission librèt ëd poesìe – haiku, për la precision – an piemontèis, “Ciri vacior (Bird Watching)”, ch’as les an pressa ma che a fà medité. L’editor a l’é La Slòira d’Ivrèja. Come (squasi) tute le ròbe dël Piemont, a venta sërchelo con passion o as truvrà nen. Nen truvelo a l’é fàcil, ma nen lesslo a l’é na perdita sicura.

preload preload preload
© 2026 Gianni Davico  Licenza Creative Commons