I son stàit a serché na stansia da let da caté per le cite. I son andàit an doi pòst; ij doi negossiant a vendìo l’istessa mërcansìa (l’istessa marca, precisa).
Dal prim i son stàit n’ora: ël venditor a j’era gentil, a l’ha fame vëdde tut lòn ch’a l’avìa, ma a l’é nen riessù a trové na solussion.
Lë scond venditor a l’é stàit tant pì dësgagià, meno «gentil». Prima – a l’avìa da fé – a l’ha dime ëd feme un gir e ‘d vardé lòn ch’am piasìa. Quand ch’i l’hai trovà lòn che pì o meno a podìa anteresseme i l’hai dijlo; e chiel an tre minute a l’ha trovà na solussion e a l’ha fame ‘l pressi.
Antra ‘d mi i pensava: cost venditor magara a smija meno educà, meno gentil, ma a la fin a vend, përchè quand ch’it ses un professionista a servo nen tante paròle. Tant a la fin as sa che se i son lì i sarai andàit a vëdde da dj’àutre part, i l’avrai vardà dzora Internet, peui i dovrai feme ij mè cont e via fòrt. Parlé pòch, dle vire, a veul dì esse vincent.
Lascia un commento