A l’avìa un che ‘d màgich, jér sèira, vesse là an sël sagrà dël Dòm, le róndone ch’a virolavo leste për ël cel, l’aria sclinta, le larme gnanca tant stërmà ch’a calavo da tròpi euj, mi bin ciuto e sensa savèj andoa ten-e le man, però content ëd vesse lì, an col moment, a l’improvista ricordand tanti moment bej passà con cost cusin tròp prest s-ciancà a la vita.
“A meuir giovo chi ch’a-i fà gòj al cel”, a dis Menandro. Pa vèj. Tute bale. Adess col fieul ch’a fasìa tant piasì a parleje ansema, bele ch’a parlèissa pòch, a-i é pì nen.
“E adess che it i ses nen a l’é ël veuid a minca scalin”, a dirìa Montale.
Già.
Lascia un commento