[conversassion con Milo Bré – gavà da “é!”, nùmer 13, magg-giugn 2006]
Feje dle domande a Bré a l’é pì che impossìbil, a l’é nen ùtil. Lasselo parlé, e a sarà sò cheur a dive tut, con la semplicità d’un cit e la saviëssa d’un vèj. Sò spìrit a l’é inconfondìbil: «Tute le folairà ch’i vorìa dì i l’hai dije, ma ti cheuj mach ël bon», a l’ha dime mentre che i-j dasìa ël brass caland le scale a la fin ëd nòstra conversassion. E «mi i l’hai dite tut parlandte con ël cheur. A l’é na manera për dite ch’it veuj bin». E mi i j’era lì, emossionà e onorà. Ambelessì a-i é ël rest dla ciaciarada.
«Ël piemontèis a va vers la vita. Tanti a l’han travajà fin-a a adess për dì che dovré le lenghe regionaj a guasta la cultura. Anvece nò: noi i dovoma cerché ëd salvaguardé ij prinsipi dla cultura dla lenga pì antica d’Euròpa. La magioransa a lo sa nen, ma ij Sermon Subalpin a son n’euvra ant la lenga natural piemontèisa dël 1100 (e, tra parèntesi, la grafìa piemontèisa a l’é cola ch’i dovroma ancheuj. A ventrìa anche ten-ne cont).
Chi ch’a-i é dël 1100 ch’a peul contrasté la supremassìa nòstra? A-i é gnun an tuta Euròpa: ant ël 1300 a-i sarà peui l’italian, ma a la finitiva noi i soma i pì antich d’Euròpa. Bòn parèj.
Ij Sermon Subalpin (ch’as peulo lese ant ël prim volum dla Storia della letteratura in piemontese) a venta conòss-je. Peui da lì un, an conossend le radis, ij prinsipi, as fà ëd domande: e ant ij temp ch’a vniran a troverà peui le rispòste. Donca a val ancora e sempe lòn ch’a disìo ij nòstri antich: nosce te ipsum, che an italian a l’é conosci te stesso. Noi i disoma conòss-te an profond e fate furb. E noi, i fusso furb, i seguirìo ij valor che i l’oma ricevù… përchè nen conossend-se i spuvoma an lòn ch’i l’oma ricevù. Ij nòstri nòno e bisnòno a savìo gnanca scrive, e alora as podrìa pensesse ch’a valìo gnente; anvece no, com Dio a veul noi i l’oma ij sant come Don Bòsch, Cafass, Cotolengo ecetera ch’a l’han trasformà ël mond – an parland piemontèis, bele se peui a j’ero obligà a dovré l’italian. Ecco: noi coste richësse i dovoma vëdd-je e buteje an evidensa.
An definitiva noi i soma catòlich an natura, ma bele mach a conòsse an profond ij Sermon Subalpin noi i ancaminrìo a capì ël valor d’una lenga ch’a l’ha dàit dij frut che nen tuti a peulo vanté. Sossì a l’é piemontèis dël 1100, bel fieul…
An colegi quand ch’i parlavo piemontèis an castigavo e an butavo a la muraja, përchè as dovìa mach parlesse italian. Nojautri i soma stàit educà a dëspresié la lenga dij nòstri vej, përchè a fasìa nen cultura. Ma a fà nen cultura përchè a l’é nen conossùa, sta cultura: as peul nen parlesse inglèis, se un a lo sa nen. Con ël piemontèis a l’é l’istess. A venta donca dëscheurbe coste richësse che ij nòstri vej a l’han lassane. A l’é un dover, prima ‘d tut. Prima ‘d conòsse j’afé dj’àutri a l’é giust conòsse ij nòstri, për dì grassie a Col ch’a l’ha danje.
Nojautri an definitiva i l’oma ëd richësse regalà dal Pare Etern a travers dij nòstri vej che a merita la pen-a ëd conòsse, përchè i podoma nen parlé mal dle nòstre còse se i-i conossoma nen. I na parlerìa mal se, conossendje, am mostrèisso mal; ma se at mostro na stòria che a l’é esaltassion ëd na siviltà, ch’a l’é la nòstra, alora it sente ël dover ëd dovèj-je conòsse; e ëd dëscheurbe anche d’àutre còse che magara j’àutri at fan nen conòsse përchè a-i conòsso nen come ti.
Mi i dijo doe paròle campa là, però i-i dijo con ël cheur: përchè an definitiva l’ùnica còsa ch’a va sërcà con ël cheur a l’é la verità. Tute j’àutre a son cuche. Noi i dovoma nen deje mach amportansa a la crosta, ma al formagg ch’a-i é sota.
Com ch’am disìa mia mama, ‘ricòrd-te Lino che a sto mond a venta fé bin, fé ‘d bin, vorèj bin, dì ël bin, përchè ël Bin an veuja bin. Butlo për orcin e pòrtit-lo dapress sempe’. E ti it ses un testimòni».
Commenti
Le paròle ëd Bré a son ëd na grassia përfonda