La ciaciarada d’ancheuj a pija l’andi da na cita discussion ëd quàich sman-a fà an sla lista piemontviv, anté ch’i parlavo dle manere ‘d deje n’andi a la letura an piemontèis.
A-i é un problema general e nen superabil: a l’é nen tant ël fàit che ij piemontèis a sio nen anteressà al piemontèis, a l’é pitòst che noiàutri piemontèis i soma nen lese ‘l piemontèis nì i l’oma anvìa o damanca ‘d felo.
Pr’esempi, chi ch’a riva sla pàgina Bogianen a l’é pì antrigà da la la fòto dla bagna càuda che nen da j’artìcoj. O la paròla dla nòna a l’é pì significativa che un lìber. E son i lo capiss: lese a costa fatiga.
Francament, përchè un piemontèis a dovrìa lese an piemontèis? Mi i but ambelessì minca merco dël mond un tòch, ma ij letor a son pòchi. Nì a podrìa esse diversament. Dijoma ch’i lo fass për mi, an sla carzà ‘d Clivio (“Mia part i l’hai fala, ij mè cit a parlo piemontèis e fin ch’i vivo i l’avrai da parleje piemontèis a quaidun”); ma i pudrìa pianté lì ancheuj e gnun (o bin, bin pòchi) as n’ancorserìa.
E ròba da lese an piemontèis a-i na j’é tanta. Ël problema a l’é nen trové da lese an piemontèis, a l’é lese – vorèj lese – an piemontèis. O, për dila con Nelo Risi:
Non basta scrivere perché lo scritto viva
è essenziale pensare di essere letti
dato che il vero nemico è il silenzio
e lo scrivere è un atto politico; conta
appunto il lettore, io lo affronto
io lo provoco, se non c’è lo invento.
Vorrei solo che dall’urto
nascesse una più energica morale.
Ma naturalment noi i duvoma nen pianté lì ëd sogné. Quàich agn fà, passand për piassa Castel a Turin, i l’avìa sentì na përson-a (un professor, i pens) che a disìa a un grup ëd giovo, vardandse d’antorn e fasend un gest con ij brass, “ël piemontèis a l’é daspërtut antorn a noi”. E bin, për mi a son cole cite ròbe ch’a fan ël piemontèis. Quand ch’i son ant ël mè arfugi an sij mont, an col cit paisòt ëd dosent anime, e bin, ël piemontèis a l’é bin viv lassù. An mia famija a l’é viv.
E com ch’a fortìa Tavo Burat cità da Fabrissi Arnaud, ij malavi terminaj a son ancora viv e pa ancora mòrt. Mincadun ëd noiàutri a fà për ël piemontèis lòn ch’a peul scond sò desideri e soe possibilità. A l’é na bataja persa? A peul esse, ma nen për sòn a venta nen giughela fin-a a la fin.
Commenti
Mincadun ëd noiàutri a fà për ël piemontèis lòn ch’a peul scond sò desideri e soe possibilità. A l’é na bataja persa? A peul esse, ma nen për sòn a venta nen giughela fin-a a la fin.
Come ch’it l’has rason! E a l’é pròpi për lòn che, micatant, i vë smon-o mie tradussion. A l’é mia cita bataja “persa”. Ma i mòlo nen!
Tò blog a l’é bin amportant për mi car Gianni e dcò toe bele tradussion René. Ma peui pensomje bin: a l’é noi ch’i ‘perdoma’ an seguitand parlé, e scrive e lese , a la menera dij nòss grand, nòssa manera naturala, e pa cme la tv ecc ecc? Salut bej a tùit. Sànder
Grassie Lissànder! A la fin i rivoma sempe a l’istessa conclusion: i parloma e i scrivoma an piemontèis përchè parèj a l’han mostane, përchè an pias, përchè a dà un pòch pì ëd sens a nòst mond.