Categoria: Varie

Els Cigalons de Canalda

Un-a dle canson pì anciarmante e emossionante ch’i l’hai scotà st’ann a rësguard dël piemontèis a l’é nen piemontèisa: a l’é “Els Cigalons de Canalda”, cantà da Chacho Marchelli con l’Ariondassa a la festa dël Piemont ëd Cherasch. Ambelessì a-i na i é na version ëd n’àutr grup: nen ròba da prim premit, ma a dà l’idèja.

A l’é na canson bon ben sempia, a parla ëd tre amis ch’a torno da na festa a la primalba e as compagno l’un l’àut a ca. A l’ha tocame dzora ëd tut la descrission ch’a l’ha fane Chacho prima ‘d cantela. A l’é an catalan, a fà part d’un CD che l’Ariondassa a l’ha publicà dël 2004 con El Pont d’Arcalis.

An particolar, bele se i capiss pòch dël test (mancansa da empinì), a l’ha colpime tant l’espression “i foscor de matinada”, përchè i m’imagin bon ben bin costi tre amis ch’a torno a ca quand che a l’é pì nen neuit ma a l’é ancora nen dì e a-i é costa pòca luce nen ciàira. E am ven an ment pare Dante (Purg., I, 115-117):

L’alba vinceva l’ora mattutina
che fuggia innanzi, sì che di lontano
continua a leggere »

Ti Tavo nò

A më scriv Tavo Burat:

I son ëstàit a l’ospidal doe vire, e adess i son obligà a sté gropà a na bòmbla d’ossigeno 15 ore al di. Lolì a l’ha portame a ‘mbaroné travaj e corispondensa. […] Adess a l’é ‘ndasne ‘dcò Remo Bertodatti… i soma sèmper pì nen vàire a tiré la carëtta!

I soma pì nen vàire, a l’é vera. E ëd Tavo i l’oma nen na còpia. A l’é për sòn ch’a venta che ti it ten-e dur, ch’a costa lòn ch’a costa, ëdcò arcordand Quasimodo:

Ah, mòrt gentila,
toca nen la mostra an cusin-a che a bat an sla muraja:
tut ël mé temp masnà a l’é passà an slë smalt
dël sò quadrant, ansima a cole fior piturà;
toca nen le man e ‘l cheur dij vej.
Ma fòrse quaidun a rispond? O mòrt ëd pietà,
mòrt ëd pudor. Adìo, cara, adìo, mè dulcissima mater”.

Litra a n’amis

Mè car Domenico,

a-i son dle paròle (dle paròle? basta! vojàutri a Riva e noi a Cher i dijoma ël paròle! e për sbalià ch’a sia scond la gramatica piemontèisa, varda barba Tòni: «an giuganda a ‘l paròle») che jér sèira i l’hai sentù ripete da ti, paròle che donca – donca! ma quand mai a Riva a l’é sentusse costa paròla? 🙂 – a fan part ëd toa vita presenta: confusion, document («Anté ch’a son ij document?» a l’é squasi un refrain an tò parlé) a son cole ch’am ven-o an ment ëd longh.

Confusion. Bele Sòcrate a disìa ‘d nen savèj gnente, e a lo disìa da përson-a savia. Ma mi i l’hai vist ëd përson-a e tocà con man lòn ch’a veul dì esse n’enciclopedìa viventa dla mùsica. It vegh già a neghé, a dì che ‘d nò, che ti it sas gnente, ch’it ses – aponto – confus. Ma mi i l’hai vist! I j’era!

Document. «Mostreme ij document!» Ti it veule le preuve, it veule savèj, a basta nen ch’at parlo ‘d tradission popolar, ëd fòlk e via fòrt. Giustament, as capiss. Ma j’ignorant complet ëd mùsica come mi a vego un disch […] continua a leggere »

A servo nen tante paròle për fé vëdde ch’it ses un professionista

I son stàit a serché na stansia da let da caté per le cite. I son andàit an doi pòst; ij doi negossiant a vendìo l’istessa mërcansìa (l’istessa marca, precisa).

Dal prim i son stàit n’ora: ël venditor a j’era gentil, a l’ha fame vëdde tut lòn ch’a l’avìa, ma a l’é nen riessù a trové na solussion.

Lë scond venditor a l’é stàit tant pì dësgagià, meno «gentil». Prima – a l’avìa da fé – a l’ha dime ëd feme un gir e ‘d vardé lòn ch’am piasìa. Quand ch’i l’hai trovà lòn che pì o meno a podìa anteresseme i l’hai dijlo; e chiel an tre minute a l’ha trovà na solussion e a l’ha fame ‘l pressi.

Antra ‘d mi i pensava: cost venditor magara a smija meno educà, meno gentil, ma a la fin a vend, përchè quand ch’it ses un professionista a servo nen tante paròle. Tant a la fin as sa che se i son lì i sarai andàit a vëdde da dj’àutre part, i l’avrai vardà dzora Internet, peui i dovrai feme ij mè cont e via fòrt. Parlé pòch, dle vire, a veul dì esse vincent.

Desse ‘d sagna

Lesù ansima a la carta antestà ëd në studi legal:

“Për un dësbreuj pì precis dl’atività interna, lë Studi [sic] a arsev nen telefonà al giòbia dòp-mesdì”.

Për curiosità, i l’hai telefonà al giòbia dòp-mesdì. A j’era la segreteria telefònica, a disìa pròpi parèj.

Bòh.

Domenico Torta e ij Musicant ëd Riva ‘d Cher

Un dij frut ëd la festa dël Piemont, për mi përsonalment, a l’é stàit ancontré cost òmo. I podrìa andé a pé a sò ca, ma fin-a a pòchi dì fà i savìa nen chi ch’a j’era, i l’avìa mai ancontralo.
I l’hai parlaje a la festa. O mèj: chiel a l’ha parlame; mi – l’arlev – i l’hai scotà. E i l’hai capì che cost òmo a l’é un genio dla mùsica, nen mach piemontèisa. E a l’ha nen damanca ëd savèj tute le bale ch’i dijoma nojàutri dj’acent aùss o grev e via fòrt, përchè ant la mùsica a l’é n’enciclopedìa viventa.
Ùnich problema: i riess pì nen a chité dë scoté sò CD, “Saré l’uss e butè fòra ‘l gat!” 🙂
Da vardé ‘dcò: cost video.

Lenga dël cheur e lenga dij politicàire

Un dij concet dit pì volte longh la festa a l’é che s’it parle an piemontèis – pì an general, an toa lenga: ant na paròla, s’it parle com ch’it mange – it peule nen stërmete daré a le paròle, come ch’a fan anvece tròpe vire ij polìtich (politicant? politicàire? cacam?). Bin, a l’ha fame soride – tristement – un fax rivane véner e adressà a Censin Pich:

“Con vivo rammarico devo comunicare la mia impossibilità a partecipare alla Festa del [sic] Piemont, prevista per domenica 1 giugno 2008.

Impegni di carattere istituzionale, assunti in precedenza, infatti, non mi consentono di poter assistere a quest’importante avvenimento, contrariamente a quanto programmato nei giorni scorsi.

Nel ringraziare comunque per il cortese invito e auspicando di poterTi incontrare in altre occasioni, giungano i miei auguri per lo svolgimento della manifestazione, che vi accingete a celebrare, unitamente ai miei più cordiali saluti, che Ti prego di voler estendere ai convenuti tutti”.

Doe considerassion ambelessì, un-a ‘d lògica e l’àutra ‘d sostansa.

La lògica: j’impegn istitussionaj a j’ero stàit pijà prima, ma la përson-a a l’avìa programà dë vnì. A më smija che Aristòtele a l’avrìa quaicòs da dì dzora ‘l rasonament.

La sostansa: se […] continua a leggere »

A la finitiva…

… la ròba pì importanta, e anciarmanta ant l’istess temp, a l’ha dila Enzo Vacca jer sèira, a conclusion dël GranBaradan: «La vera festa dël Piemont a ancamin-a doman». E doman a l’é ancheuj, a l’é adess. D’àutre considerassion a seguiran man a man ch’i pensrai dzora a tute le ròbe ch’i l’hai vist e sentù an coste doe sman-e, ma për adess a basta parèj.

Eugenio Montale, La stòria

La storia gratta il fondo
come una rete a strascico
con qualche strappo e più di un pesce sfugge.
Qualche volta s’incontra l’ectoplasma
d’uno scampato e non sembra particolarmente felice.
Ignora di essere fuori, nessuno glie n’ha parlato.
Gli altri, nel sacco, si credono più liberi di lui.
(Eugenio Montale, La storia)

La stòria a grata ‘l fond
come na rèj a rabast
con quàich ës-cianch e pì d’un pess a scapa.
Quajvòlta as ancontra l’ectoplasma
ëd në scampà e a smija nen particolarment alégher.
A sa nen ëd vesse fòra, gnun a l’ha dije gnente.
J’autri, ant ël sach, as chërdo pì lìber ëd chiel.
(tradussion ëd Gianni Davico)

Guido Vergnano, Lë spaciafojòt

I segnal cost bel arsetari dla cusin-a piemontèisa, surtì da pòchi mèis e ch’a l’ha già vendù un baron ëd còpie (tut a l’é relativ: a son sempe nùmer cit, ma significativ për l’editorìa minoritaria come la nòsta).

Për ancaminé, a l’é scrit an bel piemontèis, e son a peul mach fé piasì. As sent la rèis chierèisa (na spia sicura a l’é la mancansa dla vocal final an paròle come “ëmbatum, fam, cimentem): ma i pens che ël fàit ch’a-i sia nen n’omologassion completa an nòsta lenga a l’é n’afé positiv.

Ël volum, 271 pàgine an tut, a l’é organisà an capitoj ch’a seguo l’ordin lògich dël past. La tàula general al fond a përmëtt ëd truvé facilment n’arseta.

L’àutor a sarà present con sò lìber domìnica prim giugn a Cherasch, a la Fera-mërcà «La mej editorìa an piemontèis» dla Festa dël Piemont.